La carabassa Tomasa:

Una carabassa

té la mare carabassera,

si algun dia vas a Agres

el tio Pep te l’ensenya.

 

Viu a l’hort amb la ceba Cornèlia,

les bajoquetes Cletes,

la creïlla Juanilla

i el panís Lluís.

 

Ah, i els fesolets Quiquets,

la penca Baldomera,

la carxofa Casilda

i el nap Bernat.

 

També els cuquets,

els caragols i els llimacs.

Què us penseu xiquets?

Açò és el camp!

 

Tots volen jugar amb ella,

però aquesta de tot remuga,

de tot es queixa, de tot renega.

Que avorrida és Tomasa,

sola tot el dia es passa!

 

 

Un dia l’arranquen

i, amb la mula, se l’emporten,

però no al forn, no, a la fira!

On, sense esperar-ho,

guanya un premi per gran i bonica.

 

Al mateix temps, l’exposen a la botiga de l’Empar,

al mig de la plaça, tots la miren, tots criden:

—Mireu la Tomasa ens ha eixit model!

Ara sí que és al cel!

 

Per fi, la Tomasa somriu!

Comprèn que la vida,

malgrat que ens faça ensopegar,

és bonica de veritat.

 

Així doncs, xiquets i xiquetes,

no feu com la Tomasa,

somrieu i gaudiu amb ganes

fins tornar-vos carabasses

de totes les classes!

El gos Fidel:

Fidel és un gos no massa gran,

tampoc massa gros.

Pelut, amb un color canella

barrejat amb blanc,

és un gos vulgar,

un pastor de tants.

 

Cuida la casa i el ramat

d'ovelles i cabres de l'oncle Vicent.

És treballador i espavilat,

ninguna la deixa escapar.

A totes les posa firmes

com un general.

 

Fidel és el seu nom

i, al mateix fa honrar,

no hi ha pels voltants

ningú semblant.

 

Malgrat que és molt valent,

els anys no pot amagar.

Cada vegada li costa més matinar

i eixir a dirigir al ramat.

 

Se sent cada vegada més vell

i cansat perquè els anys, van passant!

 

El van dur al mas, quan encara

era un cadell peludet, temorós

i manifasser com ell sol.

Tot ho escodrinyava i tot ho tocava.

 

Que li ho diguen a l'Encarna, que mai

trobava el cabdell de la llana

i, de cop i volta, li apareixia

escampat per tota casa.

O a l'oncle Vicent que quan anava

a vestir-se, li faltaven calcetins

o li sobraven sabates.

Eren bons temps per a Fidel!

Va tenir una bona infantessa

i com va passar de pressa!

 

Una nit, tan fosca com la boca d'un llop,

amb el vent xiuxiuejant, al pobre amo,

a poc a poc, li anaven robant sacs de farina,

melons, dos conills i, el principal del galliner,

el gall! El pobre Fidel, com estava mig sord,

dormint i somiant, de res es va assabentar.

 

L'endemà, els crits de l'amo, el van despertar.

S’escoltaven fins al barranc! Cridava desesperat,

lamentant-se d’allò que havia passat.

L'oncle Vicent, es va encarar al pobre Fidel

i li va cantar les quaranta:

 

—Però, com d’inútil eres, no saps avisar?

Quin tros de suro tinc per guardià!

No vals per a res!...

Li va dir això i algunes animalades més

que val més ometre

abans que ens entre la “depre”.

 

El gos humiliat i molt trist va decidir

que ja era l'hora d'abandonar la llar.

Aqueixa nit, en un tres i no res,

va agafar quatre coses i xino-xano

pel camí se'n va anar.

 

Caminava sense mirar,

la veritat és que no sabia on anar.

I, tan vell com era, qui l'anava a suportar?

Anava pensatiu, remugant, quan, de sobte,

un escàndol molt gran s'escoltà al costat.

I eixa olor li resultava familiar pels voltants

del galliner de l'oncle Vicent.

 

Es va arrimar a un matoll d'herbes

i, l’espectacle va presenciar.

Unes oques atemorides i escandaloses,

corrien i cridaven auxili

fugint d'una rabosa que volia sopar.

Sense dubte, Fidel va començar

a perseguir a l'element

i a fer-lo córrer sense parar.

 

Havia de demostrar que, malgrat

que era vell, podia donar guerra

per anar i tornar.

Corria cada vegada més de pressa,

fins que es va llançar damunt la rabosa

i li va pegar un mos al cul,

que va fer eixir a la rabosa de llampada.

En una temporada,

se li llevarien les ganes de molestar.

 

Les oques agraïdes li donaren les gràcies

cent vegades o més.

L'oca Frediquet també estava en mig d'aquell aldarull!

 

Fidel, esgotat, en una pedra es va seure

i, a poc a poc, quan va recuperar l’alè,

va començar a contar tot el que li havia passat.

Les oques l'escoltaven i no s'ho podien creure.

Un gos tan valent i ben plantat!

Quina injustícia, allò no estava clar!

 

A la fi, Frediquet va parlar:

—Mira, amic, torna al mas

que, de segur, a l'oncle Vicent,

el calentó ja se li ha passat.

Ell t'estima molt i, de menut, t'ha criat

estic convençut que, penedit, et troba a faltar.

 

No sigues bajoca i torna a la llar!

Farem un tracte, tu estàs un poc sord,

però tens un olfacte ben desenvolupat,

així doncs, això ho podem arreglar.

Tu ens avises quan, amb l’olfacte,

detectes que hi haja perill per a nosaltres

i nosaltres farem el mateix cridant

quan escoltem alguna cosa estranya

al voltant del mas.

 

I així, uns per altres, ens cuidarem

com a bons germans.

Au, va, torna a casa! Abans que l'amo

et trobe a faltar. Vés i gitat que, sense dubte,

t'ho has guanyat.

 

En rogle les oques el van abraçar,

després Fidel es posà a fer marxa

sense girar-se ni un sol moment,

perquè no el veren plorant, emocionat.

 

Era quasi de dia quan el gall es posà a cantar.

L'amo esperava al portal impacient, desesperat.

Havia mirat per tots els racons,

però al seu amic no trobava per cap costat.

Potser amb ell amb ell s’havia equivocat.

 

—Pobre gos, on pararà?

Si jo també estic fent-me vell,

més caldria haver-me callat!

Ai, el meu Fidel, quan et trobe a faltar!

Em podràs perdonar?

 

De sobte, va veure pel camí una ombra familiar

que s'apropava cada vegada més.

No podia ser, era Fidel, que tornava al seu costat,

mentre movia la cua tan content!

 

L'amo, amb els braços de bat a bat,

l'abraçava i el gos, botava i botava,

i, sense parar, el llepava.

Com de contens estaven els dos de trobar-se!

L'amo li deia:

 

—Perdona'm, amic, per com t’he tractat,

després de tants anys de fidelitat.

Ho he fet molt malament,

tu no tens la culpa de fer-te vellet.

Saps, jo, prompte, també ho seré,

ens cuidarem un a l'altre dels animals

i de la terra, també.

 

Au, vés a menjar, a beure i descansa fins demà,

que, amb tots aquestos anys, t'ho has guanyat!

 

Al remat, van passar els dies, els mesos i els anys

i, el curiós de tot, és que el mas en les nits

va estar tranquil fins molt de temps després.

 

L'amo estava meravellat de veure l'eficiència

del seu company sense assabentar-se mai

del tracte que, aquella nit, entre animals

s'havia signat.

Pipa la tortuga capritxosa:

La tortugueta Pipa és un poc especial, amb això vull dir que està un poquet consentida.

A més a més, és molt inconformista, mai està contenta amb el que té, sempre vol més.

Alguns dies, se'ls passa remugant i desitjant el que tenen la resta d’animals.

En un temps, volia tindre una cua tan llarga i pentinada com la de la ruqueta de Bernat. Una altra temporada, volia tindre unes ales tan bones com les de l’oreneta Roseta, per a volar i conéixer el món. En un altre temps, volia botar com els saltamartins, ja veus, en aqueixes potes tan curtetes! Altra vegada, volia canviar de color com un camaleó.

De vegades, plorava perquè volia ser tan bonica com les papallones.

Així és Pipa, per això, no és gens estrany que els amiguets s’amaguen quan la veuen de lluny, ja que és molt pesadeta. Quina murga de tortugueta!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El pare i la mare de la criatura, estaven avorrits. Cal dir, que Pipa és néta d'Adeleta que, per cert, és l’única que l’aguanta i no es baralla amb ella, com és un poc velleta i està mig sorda...

—Potser, l’hem consentida massa —deia el pare.

—Sempre ha sigut el teu ullet dret, mira que t’ho deia jo, aquesta perleta, deuríem endreçar-la, però tu, ni cas!

 

L’última de Pipa era que volia unes orelles com les del ruc Bernat, o millor, com les del conillet Tinet. —Sí, així sí, ben calentetes per a l'hivern, perquè no se li gelara tant el cap —pensava ella.

Mira que les tortugues en aqueixa estació no ixen de la closca, però ja sabeu com se les gastava Pipeta, bona era ella!

Anava a l’escola amb cara de pocs amics i quan arribava a casa, plorava desconsolada davant els pares. I tot per unes orelles! Però quina teatrera estava feta!

 

Un dia tornava de l’escola pel bosc com sempre quan, de sobte, va escoltar uns tirs en l’aire: pum, pum, pum...

Eren caçadors! Dos concretament, havien disparat prop d’un cau de conills i en tenien un agafat per les orelles. Pipa, es va adonar, que estava ferit però no massa greu, perquè es movia intentant fugir d’aquells grandassos. Però, si era el conillet Tinet, pobret quina llàstima donava!

La tortugueta sufocada i cagada de por, tot s’ha de dir, es va amagar dins de la seua caseta i des d’allí ho veia tot.

Els caçadors estaven molt contents, llepant-se els llavis, pensaven amb el arròs amb conill, naps i penques que anaven a menjar-se. El que es diu un bon arròs d’hivern.

La veritat és que aquell dia era ideal per a fer-ho, perquè feia un fred, que fins els caragols duien bufanda. Aqueixes que teixia tan bé l’aranya Castanya.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mentre els caçadors s’ho parlaven, el conill que era molt llest i estava molt fort des que menjava verdura, de llampada, li va pegar un bon mos al que l’agafava per les orelles, aquest sorprés el va soltar i Tinet va desaparéixer en un tres i no res.

Els caçadors molt contrariats, sense parar de dir destrellats van passar corrents per davant de la tortugueta i pensant que era una pedra, el més enfadat li va pegar una patada a la closca, de la malícia que tenia d’haver perdut el conill. Al remat, va començar a bramar com un ruc, perquè s’havia fet mal al peu. I és que la tortugueta Pipa, cada dia estava més gran i la closca ja començava a estar dureta.

L’amic, el va haver d’acompanyar a l’hospital, en un poc de sort, estaria una llarga temporada sense emprenyar per allí. A més a més, eren els únics caçadors dels voltants.

 

La tortugueta al veure que tot havia passat, xino-xano, va tornar a casa i va contar els pares tot el que havia passat.

Aquests l’escoltaven amb els ullots ben oberts, el que més sorprenia de tot, és que la seua filla ho contava molt contenta, amb un somriure gran, feia temps que no la veien així.

I és que per fi, Pipa va entendre que cada animal té unes característiques, unes peculiaritats que el fan diferent de la resta i que això fa que cadascú siguem especials.

Al remat, estava clar que si no fos per la closca, qui sap si aquell dia els caçadors, hagueren fet arròs caldós, o sopa de tortuga.

Des d’aquell dia que va passar tanta por, ja no va desitjar cap cosa més, bé, els regals dels reis de l’Orient i prou.

Tots els dies, Pipa visitava Tinet. Li va fer companyia fins que aquest es posà bé del tot. El conillet agraït, es deixava acaronar les orelletes, quan a la tortugueta se li gelaven les potes pel fred, coses d’amics!

Juguem a les endevinalles

Endevina, endevinalla,

un animalet molt faener

que tots els dies,

punt de calça

no para de fer.

C_ _ _ _ _ _ _

 

Endevina, endevinalla,

un animalet que sempre va mudat i guapet

i no li agrada embrutar-se ni un poquet.

L_ _ _ _ _ _ 

 

Endevina, endevinalla,

un animalet que, amb la maleta feta,

no para de buscar la seua caseta.

R_ _ _ _ _

 

Endevina, endevinalla,

quin cuquet és el més presumidet

i vol canviar de vestidet?

P_ _ _ _ _

 

Endevina, endevinalla,

qui és el que està boig per la música,

i és el més modernet

d’aquesta colla d’animalets?

M_ _ _ _

 

 

Endevina, endevinalla,

qui és el que sempre va de concerts,

i li agrada molt banyar-se al riuet?

F_ _ _ _ _ _ _ _

 

Endevina, endevinalla,

un animalet que a caçar ix per les nits

i duu ulleres per veure els ratolins.

O_ _ _ _

 

Endevina, endevinalla,

un animalet que a l’escola no volia anar,

però, al remat, està feliç

perquè té molts amics per a jugar.

B_ _ _ _ _ _ _

 

 

 

 

Les gallines també celebren moros i cristians

 

A les casetes de Mariola, prop d’Alcoi, vivien Pere i Vicenta, dos bones persones treballadores com tantes altres. Tenien una vida molt senzilla fins que un dia alguna cosa estranya va ocórrer i ho va canviar tot.

Una nit Pere estava nerviós:

—Açò no pot ser, el gall canta a deshora i les gallines, en compte de posar ous, ballen Paquito el xocolater sembla que estem en Festes de Moros i Cristians i estem en ple estiu!

La seua dona intentava tranquil·litzar-lo:

—Pere, amor meu, tranquil, seu a la cadira.

—Però, com vols que sope tranquil tot sabent que les gallines tenen tan poc trellat? I això si en tenen.

—Para de remugar i estigues tranquil, ara tant se val si les gallines celebren Festes de Moros i Cristians.

Aleshores, van seure a la cadira.

—Vicenta, tu no ho entens —va dir Pere tot intentant semblar intel·ligent.

—Clar que sí home! Et creus molt sabut, veritat?

—Sí, passa alguna cosa? —va dir Pere.

I començaren a discutir. Llavors,Pere, cansat, digué:

—Va Vicenta, sopem i gitem-nos que demà hem de fer faena —va sentenciar Pere, en veure la cara fatigada de la dona. El sopar no tingué més discussions.

 

A l’endemà, el gall en lloc de cantar a les set va cantar a les nou del matí.

—Xe, ja m’he alçat tard per culpa del gall! —va dir Pere molt enfadat.

—Eh, no et queixes jo també tinc faena, he d’anar al llavador —comentà Vicenta agafant la ferrada de la roba bruta per a llavar.

La parella se’n va anar cadascú al seu treball, Pere a pasturar i Vicenta a llavar. Al mig dia a casa es van trobar i a les dues ja estava el dinar.

Pere preguntà famolenc:

—Xe,Vicenta, què has fet per a dinar?

—He fet cassola amb costelles,tomaca, creïlla i botifarra.

—Això és una delícia Vicenta, però has posat cigrons?

—És clar que sí! Què és una cassola sense cigrons?

Al dinar, no va haver cap discussió. A la fi, Vicenta va dir preocupada:

—Pere, què fem amb el gall i les gallines?

—No me’n recordava d’això. I si parlem amb el veterinari?

—D’acord, després el cridaré per telèfon i que vinga a casa, així veurà l’espectacle en directe.

 

A la vesprada, va anar el veterinari Tragafum a casa de Vicenta.

—Benvingut, senyor Tragafum. Aquest és Pere el meu marit —va dir Vicenta amb amabilitat.

—Bona vesprada —va contestar Tragafum—. On és el problema?

—Senyor Tragafum, acompanye’ns —va dir Pere i el portà al galliner.

Era impressionant! El gall fent de “cabo” i les gallines fent “filaetes” el seguien al compàs.

—Mare meua, no havia vist mai res igual! —va dir el veterinari.

Vicenta li preguntà:

—Què podem fer?

El veterinari després de meditar una estona, li aconsellà:

—Tranquil·la, simplement és que les gallines li han eixit festeretes, en uns dies se’ls passarà...

Va passar el temps i, finalment, així va ser. A més a més, de tant a gust que van estar aqueixos dies de festa, van traure els millors ous de tot el mercat.

I ara sabem, doncs, que les gallines també celebren Festes de Moros i Cristians.

 

 

I a la fi i a la fa

el conte s’ha acabat

i el gat per la xemeneia

s’ha escapat.

 

 

 

L’aranya Castanya no para!

Prompte seran les festes del poble

i ella, està molt atrafegada perquè

vol tindre la casa neta i arreglada.

 

Fregadora, poal, granera, draps, sabó...

De tot, amb aqueixes potes que té,

a l’esquena s’ho carrega.

Els veïns volen ajudar-la,

però ella no vol de cap manera

perquè és molt cabudeta.

 

Puja a sa casa tota carregada

i, en un tres i no res,

a netejar es posa.

Neteja per ací i per allà, fins que,

ensopega i, plaf, un bac es pega!

 

Al final, doncs, va haver d’estar quieta

tot fent punt de calça

amb una pota trencada

i els veïns, en veure-la

de moviment privada,

li oferiren la seua ajuda desinteressada.

 

 

Dolorida i vençuda,

no va tindre més remei

que acceptar aquella ajuda

que la gent li oferia

amb tanta simpatia.

 

Així doncs, ja sabeu xiquets,

d’aquella persona que molt us estima

no rebutgeu mai cap ajuda,

perquè mai sabeu quan podeu necessitar-la

en qualsevol situació futura.

Castanya està de festa

Una nova veïna

Conxeta la papallona ha vingut

a viure al poble dels animalets.

Per a celebrar-ho, una festa gran

de benvinguda aquests estan organitzant,

ja sabeu xiquets, que les festes per a aquesta colla

són motiu de trobada, somriure i felicitat.

Ella està molt emocionada

però també decebuda, perquè,

a hores d’ara, no té un vestit de temporada.

Les seues ales són blanques

com els núvols en un dia clar.

La marieta Pepeta que li ha vist el semblant,

per damunt de tot vol ajudar-la

que aquest dia és el seu

i la festa s’ha de celebrar per tot arreu.

 

Així doncs a la marieta, que li agrada molt la moda

i és molt bona pintora, se li ha ocorregut una idea

l’ha feta seure amb les ales obertes de bat a bat.

A la fi, després de tindre-la una bona estona queta,

Pepeta ho ha aconseguit!

Un bonic vestit per a la seua nova amiga

li ha arreglat. Xe, quin graffiti a les ales

més acolorit li ha pintat.

Ara és la papallona més bonica

que hi ha per allí, de segur que a la festa

no pararà ni un moment de relluir.

El conflicte de Ximeta

La tardor ja està ací

i la granota Ximeta

està amoïnada una miqueta,

perquè l’aigua del riu

comença a estar fresqueta.

 

Ella que bota i bota tot el dia

i no s’està mai queteta!

—I ara, què faré?

Prompte vindrà el fred

i caldrà escalfar la llar.

M’avorriré sense poder jugar!

Quina pena li va agafar!

 

Els animalets, que no l’escoltaven cantar,

prompte de la seua tristesa

es van assabentar.

 

Finalment, Carmela amb les cartes,

Pasqual amb la seua veu de tenor,

Castanya amb el punt de calça,

Pepeta carregada de teles

i Adeleta sempre disposta a cuinejar,

tots junts, allà que van anar.

 

Així, mentre juguen,

canten, fan punt de calça,

cusen, mengen i enraonen,

la tardor i l’hivern,

a poc a poc, van passant.

Perquè com ja sabeu, xiquets i xiquetes,

aquests animalets,

de solidaritat, en tenen un cabàs.

© 2016 Xaro Navarro

  • facebook

Amics

 

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now